La matèria és un dels conceptes fonamentals tant en ciència com en filosofia. La principal qüestió de la filosofia, que mai no es resoldrà finalment, està associada a la prioritat de la consciència o la matèria. En diferents sistemes filosòfics, el concepte de matèria estava ple de significats diferents.
El primer pensador que va utilitzar el terme "matèria" va ser l'antic filòsof grec Plató. En la filosofia de Plató, tenia un paper important la idea del "món de les idees" oposat al "món de les coses" i que el precedia. Des del punt de vista de Plató, la matèria és un substrat de les coses. Així, juntament amb el concepte de matèria, va néixer l’oposició del material a l’ideal.
Paradoxalment, el filòsof que dirigia el concepte de matèria era un idealista; considerava que l’ideal era primari en relació amb la matèria. Però també hi havia filòsofs materialistes a l'antiguitat, en particular Demòcrit. No només va declarar la matèria com a única realitat existent, sinó que també va pensar en la seva estructura. Segons Demòcrit, la matèria està formada per àtoms, les partícules indivisibles més petites. Aquesta tendència filosòfica, que considera la matèria com a única realitat, s’anomena materialisme.
Aristòtil considerava la matèria com una substància eterna, increable i indestructible. La matèria en si només és una existència potencial; només es fa real quan es combina amb la forma. Aquest concepte de matèria va ser heretat per la filosofia de l’edat mitjana.
Els conceptes de matèria en la filosofia dels temps moderns són molt diversos. Des del punt de vista del sensacionalisme, la matèria és tot allò que afecta els sentits. T. Hobbes distingeix entre matèria correlacionada amb la forma (cos) i "matèria sense forma". Alguns filòsofs idealistes –en particular, J. Berkeley– neguen l’existència de la matèria. Des del punt de vista de la filosofia de la Il·lustració, la matèria existeix, manifestant-se en objectes i fenòmens específics.
A principis del segle XX, quan els descobriments científics van obligar a reconsiderar radicalment els conceptes de matèria que havien existit durant molts anys en el marc de la física clàssica, van sorgir moltes teories idealistes basades en el raonament sobre la "desaparició de la matèria": si les idees sobre la naturalesa de la matèria pot canviar de manera tan dramàtica, aleshores la matèria com a tal no existeix. Aquests conceptes s’oposaven al materialisme dialèctic. Segons aquest concepte, la matèria és eterna, infinita i inesgotable, no pot desaparèixer la matèria mateixa, sinó només el límit del coneixement humà sobre ella.
En el marc del materialisme dialèctic, va néixer la definició de matèria, formulada per VI Lenin: "La realitat objectiva que existeix independentment de la nostra consciència i que se'ns dóna en les sensacions". Aquesta definició no es pot anomenar irreprotxable, perquè no tots els nivells d’organització de la matèria són accessibles a les sensacions; per exemple, a nivell atòmic no funcionen.
La filosofia moderna considera la matèria com una realitat objectiva que existeix en dues formes: la matèria i el camp. Les propietats fonamentals de la matèria són l’espai, el temps i el moviment. El moviment significa tota la varietat de canvis. Hi ha cinc formes de moviment de la matèria: moviment físic, químic, mecànic, biològic i social. Cap d’aquestes formes es pot reduir a una altra. Per exemple, els aixecaments i les guerres es poden explicar en termes de patrons socials, però no biològics.
