La brúixola és un invent sorprenentment antic, malgrat la relativa complexitat del seu disseny. Presumiblement, aquest mecanisme es va crear per primera vegada a l’antiga Xina al segle III aC. Més tard va ser manllevat pels àrabs, a través dels quals aquest dispositiu va arribar a Europa.
La història de la brúixola a l'antiga Xina
Al segle III aC, en un antic tractat xinès, un filòsof anomenat Hen Fei-tzu va descriure el dispositiu del dispositiu sonan, que es tradueix com "a càrrec del sud". Era una cullera petita feta de magnetita amb una part convexa bastant massiva, polida fins a brillar i amb un petit mànec prim. La cullera es va col·locar sobre una placa de coure, també ben polida perquè no hi hagués friccions. Al mateix temps, el mànec no hauria d’haver tocat la placa, romania penjat a l’aire. Els signes dels punts cardinals es van aplicar a la placa, que a l'antiga Xina es van associar amb els signes del zodíac. La part convexa de la cullera girava fàcilment a la placa si l’empenyies una mica. I la tija, en aquest cas, sempre va apuntar cap al sud.
Els científics creuen que la forma de la fletxa de l’imant (una cullera) no va ser escollida per casualitat, sinó que simbolitzava l’Orsa Major, o “cubell celestial”, com els antics xinesos anomenaven aquesta constel·lació. Aquest dispositiu no funcionava molt bé, ja que era impossible polir la placa i la cullera a un estat ideal i la fricció causava errors. A més, era difícil de fabricar, ja que la magnetita és difícil de processar, és un material molt fràgil.
Al segle XI a la Xina, es van crear diverses versions de la brúixola: flotant en forma de peix de ferro en un recipient amb aigua, una agulla imantada en una horquilla i altres.
Més història de la brúixola
Al segle XII, els àrabs van manllevar la brúixola flotant xinesa, tot i que alguns investigadors estan inclinats a creure que els àrabs van ser els autors d’aquest invent. Al segle XIII, la brúixola va arribar a Europa: primer a Itàlia, després de la qual va aparèixer entre els espanyols, portuguesos i francesos, aquelles nacions que es distingien per la navegació desenvolupada. Aquesta brúixola medieval semblava una agulla magnètica fixada a un suro i baixada a l’aigua.
Al segle XIV, l'inventor italià Joya va crear un disseny de brúixola més precís: la fletxa es va posar sobre una horquilla en posició vertical, i es va unir una bobina amb setze punts. Al segle XVII, el nombre de punts augmentà i, de manera que el rodament del vaixell no afectés la precisió de la brúixola, es va instal·lar un cardan.
La brúixola va resultar ser l’únic dispositiu de navegació que permetia als navegants europeus navegar per alta mar i emprendre llargs viatges. Aquest va ser l’impuls dels grans descobriments geogràfics. Aquest dispositiu també va tenir un paper en el desenvolupament d’idees sobre el camp magnètic, sobre la seva relació amb l’electricitat, que va conduir a la formació de la física moderna.
Més tard, van aparèixer nous tipus de brúixola: electromagnètica, girocompàs, electrònica.
