La fe és una creença subjectiva en la veritat d’alguna cosa que no està relacionada amb cap fonament. Es pot produir una corroboració factual, però pot ser que no ho sigui, això no afectarà la fe de cap manera.
No és tan fàcil determinar el lloc de la fe en l'activitat mental d'una persona. Té trets intel·lectuals, que representen una mena de creença, i emocional. Des del punt de vista de l’àmbit emocional, la fe pertany a la categoria dels sentiments superiors, perquè és constant, no situacional.
La fe és un dels sentiments més forts. L'evangeli de Mateu diu: "Si teniu fe de la mida d'una llavor de mostassa, i dieu a aquesta muntanya:" aneu d'aquí cap allà "i passarà". L'eficàcia de la fe rau en la influència que té en la motivació i, per tant, en l'activitat, per això la fe en la victòria és tan important en els esports i en la guerra.
Fe i evidència
La fe no només no necessita proves, seria més correcte dir que allà on comença la prova acaba la fe. Per exemple, des de l’època de Tomàs d’Aquino fins a l’actualitat, s’han intentat demostrar l’existència de Déu. Tots ells resulten invariablement inútils, però fins i tot si fos possible demostrar aquest postulat, no serviria de res.
Potser l’evidència hauria convençut els no creients, però això seria una convicció, no una creença: no hi hauria cap component emocional, per tant, no hi hauria una motivació poderosa per a la vida cristiana ni la base d’una relació sincera amb Déu. Els creients no necessiten proves: si una persona està buscant proves, vol dir que no està especialment ferma en la fe.
L’abast de la fe
Tradicionalment, la fe s'associa a la religió, fins i tot aquestes paraules s'utilitzen com a sinònims, parlant de "fe cristiana" o "fe musulmana". De fet, en la religió, la creença en Déu juga un paper fonamental, però no només es poden donar per fet els dogmes religiosos.
Per exemple, un astrònom o físic pot proporcionar proves que la Terra gira al voltant del Sol i no el Sol al voltant de la Terra; en aquesta forma seria una afirmació de base científica. Però una persona allunyada de la ciència pot no conèixer les proves i, per a ell, tota la "justificació" es reduirà al pensament: "Això ho van demostrar N. Copèrnic i G. Galileu". En aquest cas, una persona pren la veritat científica sobre la fe, inclinant-se davant l'autoritat de la ciència.
El paper de la fe també és gran en les relacions humanes. Impregna tots els nivells de l’organització de la societat, actuant com un principi de vinculació i consolidació: si un marit deixa de creure en la seva dona, la família s’ensorra, si la gent deixa de creure en el govern, l’estat s’ensorra.
La fe és una manifestació realment humana, no característica de cap altre animal, perquè sorgeix a la intersecció de la raó i els sentiments.
