La comunicació verbal s’ha convertit en un dels èxits més importants de la humanitat. A través del llenguatge, les persones poden comunicar-se i transmetre l’experiència de generacions. Havent sorgit juntament amb les habilitats laborals, la parla es va convertir en un sistema de signes, paraules i frases individuals. El domini de la parla és una característica integral d’una persona que la distingeix del medi natural.
Hipòtesis sobre l'origen de la parla
Els mitjans de comunicació verbal es van formar molt lentament, seguint el desenvolupament general de l’home en el procés de la seva evolució. És molt difícil identificar el moment en què va aparèixer exactament el discurs. Però els científics moderns coincideixen que no va sorgir per si sol, sinó que es va formar en el curs de la interacció activa de les persones entre si i amb l’entorn extern.
Hi ha diverses hipòtesis sobre l'origen de la parla. Fa diverses dècades, es creia que les primeres paraules eren el resultat d’una mutació que de sobte va passar a l’home primitiu. Aquesta hipòtesi s’acompanya dels anomenats conceptes fisicistes, segons els quals la parla només és un fenomen fisiològic, sense cap connexió amb les necessitats d’una persona en comunicació i coneixement del món.
Una de les hipòtesis es basa en el fet que la parla va sorgir imitant els sons de la natura.
Aquestes vistes no poden explicar de cap manera com van sorgir els senyals sonors i les seves combinacions, com es van formar els rudiments dels conceptes i les paraules van adquirir una càrrega semàntica. El concepte d’origen evolutiu de la parla s’ha generalitzat molt. Es basa en el supòsit que l’home es va distingir del món animal, després d’haver après a adaptar-se a les condicions ambientals, fins i tot mitjançant el desenvolupament de mitjans de comunicació.
Desenvolupament de la parla
Estudiant el comportament dels grans simis, els científics van prestar atenció a com es construeixen els sistemes de comunicació en grans simis. Es va fer evident que la parla es va originar a partir de senyals sonors elementals. Els primats utilitzen activament una varietat de sons que, segons la situació, poden reflectir la necessitat de jugar, menjar, buscar parella o ser un signe de comportament agressiu.
Es coneix l’anomenada hipòtesi gestual de l’origen dels senyals de parla. La seva essència és que al principi va aparèixer el llenguatge de signes, no el discurs sòlid. Els primers senyals significatius que una persona transmetia no amb sons, sinó amb gestos que tenen un cert significat. La majoria d’aquests senyals són instintius, incrustats genèticament en una persona.
Aquesta suposició té sentit, ja que una part important de la informació en la comunicació interpersonal la rep una persona moderna en forma de senyals no verbals, expressions facials i gestos. El més probable és que els gestos i els sons s’utilitzessin per primera vegada junts, i després es va fer possible transmetre informació amb només combinacions de sons, de manera que la necessitat de parlar gestualment va desaparèixer gradualment.
En el procés de desenvolupament de la societat humana, l’activitat laboral i mental d’una persona es va complicar, van aparèixer nous objectes i relacions que s’haurien d’haver fixat en conceptes. Les condicions objectives per a la formació de la societat, per tant, es van convertir en la raó de la complicació de la parla, l’aparició de substituts universals d’objectes i fenòmens individuals.
Només mil·lennis després van aparèixer conceptes abstractes, els significats dels quals van ser extrets d’objectes materials concrets.
La forma més alta de parla era la parla escrita, que permetia preservar durant molt de temps el contingut dels esdeveniments que tenen lloc amb una persona i en la societat. Amb l'arribada de l'escriptura, una persona va ser capaç de captar missatges per transferir-los a altres persones, per tornar als registres si fos necessari, sense confiar en la memòria. Posseint un discurs oral i escrit, una persona moderna és capaç de comunicar-se eficaçment i profundament el món.
