El cel estrellat ha atret l’atenció humana des de temps remots. Com en tota la resta, l’home buscava en ell algun tipus d’ordenació, estructura. Es va notar que les estrelles del cel es localitzen de manera desigual, formant grups. En aquests grups, l'ull humà endevinava els contorns familiars dels objectes terrenals i, en conseqüència, aquestes associacions rebien el nom de constel·lacions.
El cel estrellat de l’hemisferi nord s’ha estudiat amb detall des de l’antiguitat. Els catàlegs d’estrelles més antics van ser compilats per astrònoms grecs antics, per tant, els noms de les constel·lacions del nord i d’una petita part de l’hemisferi sud són heretats per la civilització moderna des de l’antiguitat.
Els antics grecs associaven les constel·lacions amb els herois de la seva mitologia. Alguns mites fins i tot expliquen com un personatge concret va ser convertit pels déus en estrella o constel·lació. Això va passar, per exemple, amb el savi centaure Quiró, que es va dirigir a la constel·lació Centaure.
Altres herois antics immortalitzats en els noms de les constel·lacions són Perseu, Andròmeda, els germans Dioscuri: Càstor i Pòl·lux (la constel·lació de Bessons). Fins i tot els noms d’aquestes constel·lacions que, segons sembla, no provoquen associacions d’aquest tipus, s’associen a antics mites grecs. La constel·lació de Càncer s’associa amb el càncer molt monstruós que va evitar que Hèrcules lluités contra la hidra lernea, i la constel·lació de Peixos és el peix en el qual es van convertir Afrodita i el seu fill Eros, fugint del monstruós gegant Tifó.
Tanmateix, la història antiga coneix un exemple quan no era un déu o un heroi mitològic immortalitzat al cel estrellat, sinó una persona real. Parlem de Veronica, l’esposa del tsar Ptolemeu Everget. Aquesta meravellosa dona, en veure el seu marit a la guerra, va prometre tallar-se els cabells de luxe si els déus salven el seu marit. El rei va tornar sa i estalvi, i la reina va complir la seva paraula. En record d'això, l'astrònom Konon va donar a un grup d'estrelles, considerades anteriorment com a part de la constel·lació de Leo, un nou nom: "Pèl de Veronica".
La majoria de les constel·lacions de l’hemisferi sud europees no van poder observar fins a l’era dels grans descobriments geogràfics, per tant, quasi no hi ha noms mitològics al mapa del cel estrellat de l’hemisferi sud, a excepció dels que encara són visibles. del nord i, per tant, eren coneguts per l'astrònom antic, per exemple, la constel·lació Canis Major associada al gos d'Orió.
A diferència de les constel·lacions de l’hemisferi nord, per a moltes de les constel·lacions del sud, es pot saber exactament qui els va donar el nom. Per exemple, diverses constel·lacions van ser nomenades per l'astrònom i cartògraf holandès P. Plantius. Aquest home també era teòleg, per tant, molts dels noms proposats per ell s’associen a històries bíbliques: Gall - amb l’abdicació de l’apòstol Pere, Coloma - amb la història de la inundació de Noè.
La nova era que va seguir l’era dels grans descobriments geogràfics va estar marcada per un ràpid progrés tècnic i científic, per tant, moltes constel·lacions de l’hemisferi sud porten el nom de diversos instruments: Octant, Microscopi, Telescopi, Brúixola, Brúixola. Aquests noms van ser donats a les constel·lacions per l'astrònom francès Nicolas Louis de Lacaille (1713-1762). Entre les constel·lacions identificades per Lacaille, hi ha fins i tot la constel·lació de Pump. Porta el nom del físic R. Boyle, que va utilitzar una bomba d’aire en els seus experiments.
L’època en què es va poder donar nom a les constel·lacions va acabar el 1922, quan l’Assemblea General de la Unió Astronòmica Internacional va aprovar una llista de 88 constel·lacions. Els astrònoms no tenen previst ressaltar noves constel·lacions.
