L’aparell vocal inclou tot un sistema d’òrgans diferents que, en un grau o altre, participen en la formació de la veu. Les cordes vocals són un dels òrgans més importants, es troben a la laringe i formen la glotis. L’aire que passa per aquest forat, sota la influència de les vibracions d’aquests plecs, crea sons.
Aparells de veu
L’aparell vocal és un sistema d’òrgans interns humans que participa en la formació de la veu. Les cordes vocals per si soles no són suficients per parlar. Es necessiten tres parts principals: els pulmons amb un sistema de músculs per respirar, la laringe i les cavitats d’aire, que són ressonadors i emissors.
L’aparell vocal inclou les cavitats bucals i nasals, per on passa el so, ressonant i prenent la forma desitjada. Després la faringe i la laringe, que contenen plecs especials: les cordes vocals. La tràquea, els bronquis i els pulmons també participen en la formació del so, els ajuden els músculs de la cavitat abdominal. A més, una part de l’aparell vocal humà es pot anomenar sistema nerviós, que connecta certes parts del cervell amb els nervis motors dels òrgans llistats.
Cordes vocals
Així, les cordes vocals són un dels òrgans més importants per a la formació de sons, que es troba al centre de l’aparell, a la laringe. La laringe es troba entre la faringe i la tràquea i connecta els dos òrgans. Consta de diversos cartílags: epiglotis, tiroide, cricoide i altres aparellats. Les cordes o plecs vocals s’uneixen a la tiroide i a l’artenoide: es tracta de la membrana mucosa de la laringe, que no és llisa, sinó plegada. Està format per múscul i teixit connectiu.
Els plecs es situen a la dreta i a l’esquerra en forma de dues formacions elàstiques, en el treball de les quals intervenen els músculs. Tenen forma de llavi, només es localitzen verticalment. Hi ha un espai entre elles: la glotis, que no només és necessària per a la formació de sons, sinó també per protegir les vies respiratòries mentre es menja.
Quan una persona respira, les cordes vocals estan àmpliament espaiades i l'aire suau i sense interrupcions passa per la bretxa, entrant o sortint dels pulmons. Però quan cal fer un so, els músculs de la mucosa laríngea tensen les cordes vocals, la bretxa es tanca i, després, sota la influència de la pressió, s’obre i allibera part de l’aire. Els plecs s’acosten més i comencen a vibrar. Com a resultat, l’aire vibra produint sons de diferents altures. El volum es pot controlar mitjançant la força amb què l’aire s’expulsa, i el to dels sons depèn de la freqüència de les vibracions i del nivell de tensió dels lligaments. Amb l’ajut dels músculs, els plecs poden vibrar no només amb tota la seva superfície, sinó també per parts, per exemple, només a les vores o la meitat de la seva massa.
